Tenint en compte que la Creu Roja necessita l’espai només el cap de setmana, les famílies signants trobam excessiu aquest tancament durant tants de dies.
La biblioteca no és només un lloc de préstec de llibres i altres materials, sinó un punt de trobada, lectura tranquil·la i fins i tot refugi climàtic. Més de 500 persones la visiten cada setmana i l’estiu no n’és excepció. Davant d’aquest fet, trobam que deixar tanta gent sense punt de trobada durant tants de dies és excessiu, a més sense oferir cap mena d’alternativa. Tenim el Molí de Baix, tenim les escoles i altres dependències municipals que ben podrien acollir la gent durant aquests matins d’agost tan càlids que hem de viure.
Per això reclamam que o bé s’ofereixi una alternativa, o bé es redueixi la durada del tancament.
Enviat al diari Menorca dimecres 19 d’agost de 2026. Va publicar-se uns dies després.
]]>Malgrat el tarannà tan diferent que tenen, considero que no són màximes contradictòries entre si. Més i tot, d’alguna forma corresponen al seny i rauxa català, aquesta mescla d’empenta i precaució amb la que navegam.
Com pujaríem una muntanya, si no fos perquè començam amb una primera passa? I com de prudent és, valorar forces abans de llançar-se a una batalla massa grossa per les nostres capacitats. Però per més que avui no podem emprendre una lluita, sí que podem anar preparant-nos pel dia que haguem construït prou massa crítica com per poder-la iniciar amb prou empenta com per tenir més garanties d’èxit.
]]>Isabel o Isabelle?
Mig i mig: vaig néixer a França, en un poble proper al que havia nascut mon pare… Ara bé, sa mare era una menorquina de Maó, na Josefina, que per algun motiu va emigrar allà. Ma mare era menorquina.
I com arriba la vostra mare allà?
Mon pare sempre va ser molt familiar, així que el 1952 va venir a cercar els orígens de la seva mare. Imaginau, sense xerrar gens del català d’aquí, el menorquí, ni tenir cap contacte a l’illa. Va estar-s’hi unes setmanes i va conèixer ma mare. Dos mesos després va tornar per demanar-li que es casés amb ell i anessin a viure junts a França.
Què va empènyer la vostra mare a emigrar a França?
Sortir, començar de nou. Per l’època, ella era major per casar-se. Imagina, i només tenia 27 anys. Resulta que d’ençà que era ben petita havia hagut de cuidar els seus nebots, perquè la seva germana major, na Leocàdia, havia enviudat a 24 anys. Durant la Guerra Civil el seu homo, republicà, va ser afusellat a La Mola. A més, a la família els van llevar la propietat d’”El Tropezón”, el que actualment és La Rueda. Per tant, na Leocàdia es va trobar ben jove amb dos fillets petits a cuidar i havent de fer feina fora de casa per poder tirar endavant la família. Allà ma mare va ser un estaló molt important, però a canvi de renunciar a tenir una infantesa més “normal”. Per tant, partir a França era una mena d’escapada.
Com va ser la infància del pare?
Ell tampoc no ho va tenir gaire fàcil, perquè era el major de molts de germans i va haver de fer-ne de tutor. Com que era de Lorena, la zona que sempre s’han disputat França i Alemanya, va viure la Segona Guerra Mundial ben d’aprop. Sobreviure era complicat i fins i tot el van donar per mort unes setmanes, el temps que va tardar en tornar a casa a peu després d’haver-se allunyat molts quilòmetres en un tren que va engegar quan ell hi cercava cosa per menjar.
Així que som a l’any 1953 i en Vicente i na Margarita comencen a viure a França.
Sí. Ell feia feina en una fàbrica tot el dia i el vespre d’escura-xemeneies. Port-à-Mousson és en una zona molt freda i tothom havia de revisar les xemeneies periòdicament, així que la feina no s’acabava mai. En Vicente també era bomber voluntari. Mentrestant, ma mare va aprendre francès amb la dona del cap de la fàbrica. Llavors, començà a fer feina d’ajudant a casa d’una família, on va servir 33 anys. Encara mantenc contacte amb els seus descendents. Ma mare era molt bona cuinera i ajudava tant com podia tots els espanyols que venien a viure a la zona, molts d’ells amb molta misèria i només quatre coses a la maleta. De totes maneres, ella sempre me va xerrar en francès, el català el vaig aprendre els estius de Sant Lluís.
Però el 1982 els pares tornen a Menorca.
Sí. Jo vivia aquí i el meu fill Dani havia de néixer, així que van voler fer d’avis.
Tornam enrere idò. Com arribau vós a Menorca?
Jo no vaig deixar de venir-hi mai. Si la família havia pogut estalviar prou, veníem cada any a passar l’estiu a Sant Lluís. Ma mare se’n cuidava de sa mare, que vivia amb la tia Leocàdia. D’alguna manera, ella feia el relleu en aquells mesos. El viatge era dur, de diferents dies: creuàvem tota França en tren i llavors veníem en barco des de Barcelona.
Era molt diferent França de Sant Lluís?
Era com viatjar en el temps. Aquí la gent es sorprenia molt de la roba que jo tenia, fins i tot les amigues del poble me demanaven si els podia deixar una estona el bikini o qualque peça un poc estilosa que dugués de França. Quines passejades que fèiem Cós amunt, Cós avall, amb na Joana, María Ángeles, Pili, Marta…
Però vós comptàveu venir a Menorca finalment?
Jo me sentia molt francesa i allà hi estava molt bé. A la univeristat de Nancy vaig estudiar alemany, anglès i castellà. Tenia un bon grup d’amigues… però un bon dia vaig conèixer en José a la discoteca Eva’s de l’Hotel Pueblo de Punta Prima. En acabar l’estiu jo me’n vaig tornar a França, però vam seguir la relació a distància: cada diumenge ens telefonàvem.
Fins que us caseu.
Després de dos anys en què només ens vèiem a l’estiu, vam decidir casar-nos i quedar a viure a Menorca, on en José feia de guixaire.
Sumam una altra variable: Jaén
En José ve de Villardompardo, un poblet. Anar-hi era com entrar en un llibre d’història. Per exemple, a finals dels anys 70 els xocava moltíssim que jo conduís un cotxe o que fumés.
Com va ser començar a viure a Sant Lluís?
Complicat. Com que soc molt orgullosa no vaig demanar mai doblers a la família, així que vaig fer un poc de tot per tirar endavant: dependenta d’una òptica, professora particular… L’hivern me va costar molt, perquè enyorava els amics, tenir més coses a fer. A més, jo fins llavors mai no havia cuinat. Sort en tenia d’una veïna, na Maria, al Cós, 5, que me n’ensenyava. Recordo que llavors dúiem el perol a un dels forns de pa del poble, perquè ens l’escalfessin.
I llavors, vos posau a donar classes.
Sí, tota la vida vaig donar classes d’idiomes i de repàs. M’encantava… perquè m’encanta la connexió amb els al·lots.
Com ha estat l’experiència de ser mare?
Sempre dic que en Dani l’he fet per volar, no per tenir-lo al costat meu. Ha estudiat molt, és un cul inquiet com sa mare (i l’avi!).
Com dueu la dualitat francesa - menorquina?
Encara que dugui més de 50 anys vivint a Sant Lluís, me sento orgullosa de ser francesa i encara més de sentir-me plenament integrada a l’illa. Vull pensar que se me veu com una lluïssera més i no com una estrangera després de tants anys convivint. Sempre m’he interessat molt per la història de Menorca, pel folklore, saber-ho tot de les tradicions… I m’encanta la tranquil·litat del poble. Quant a França, encara mantenc contacte amb la gent d’allà, amb les companyes amb qui vaig estudiar, etc. i hi vaig amb freqüència.
Què n’opinau, de la gran arribada de francesos a Menorca?
Menorca és una illa històricament lligada a França i podem considerar-la com l’illa “més francesa” de les Balears. És per això que no me sorprèn aquest desembarcament francòfon actual. En la meva opinió es tracta de gent que són més que turistes, són nous residents; tal vegada estan cobrint el buit provocat per la marxa de bona part de la comunitat britànica després de l’aprovació del Brexit.
Vau ser una pionera: una francesa venint a viure a Menorca. Què recomanau als nous que van arribant?
M’alegra que més gent, amb el meu mateix origen, coneixi aquesta illa meravellosa i crec que repercuteix en el benefici de tots. Això sí, a tots els francesos que estan descobrint Menorca els vull recomanar que l’illa és molt més que sol i platja: s’han d’esforçar en conèixer els seus costums, la seva cultura, els seus habitants. Tenen molta cosa bona a extreure.
Què en trobau, de les associacions de francesos?
És un moviment habitual allà on sorgeix una colònia estrangera de tamany considerable. Ja ho hem viscut amb les agrupacions britàniques, o amb les alemanyes a Mallorca. Quan intentes començar una nova vida en un lloc diferent, en una llengua nova, és normal cercar l’estaló en altres persones en una situació similar. Jo no formo part de cap agrupació, però sí que m’agradaria convidar els nous franco-menorquins a sortir de la seva zona de confort i a que facin un petit esforç per integrar-se en la societat nativa menorquina. Aquesta illa i la seva gent els ho retornaran amb escreix.
A què vos dedicau ara?
Ara que m’he jubilat faig ball de línia, pilates, surto a caminar amb les amigues. Llegeixo molt en diferents idiomes i m’agrada molt organitzar viatges. Ah, també segueixo amb molt d’interès els plens municipals.
I això de ser mestre de cerimònies?
Sí. Un alumne me’n va xerrar fa uns anys i m’hi vaig posar. M’encanta, he casat gent de molts països, és una experiència preciosa. A més, m’ha permès veure llocs impressionants en zones d’allò més remotes de Menorca.
M’han dit que li agrada Isabel Pantoja
I tant. Però l’any passat va cancel·lar el concert pel qual tenia entrades i li he fet la ratlla. També m’agrada Medina Azahara. Dels francesos, Adamo, Joe Dassin, Sheila i, per suposat, Charles Aznavour.
Un lloc de Sant Lluís
M’encanta Biniancolla. Per passejar, Pou Nou, que me recorda el meu poble d’origen a França: m’ajuda a estar en contacte amb la natura i reposar forces.
Què vos preocupa del poble?
Intentaria que el poble estés més net. I habitatge. És el gran problema, pels joves no hi ha lloguers.
]]>Estic convençut que els instituts actuals fan una feina excel·lent d’acollida i gestió de l’alumnat que arriba de les escoles. Jo mateix soc de la primera fornada de l’ESO al Ramis, en el llunyà 1996. Ara bé, davant la disjuntiva bàsica del “ja va bé que surtin” contra el “són massa petits” trob que hi ha una sèrie d’arguments que fan pensar que un institut escola a Sant Lluís pot millorar la situació de l’educació a Llevant:
la mateixa conselleria (via el director insular d’educació) va dir que els instituts de Llevant superen el llindar d’alumnes a partir del qual són d’alta complexitat.
afegir un nou centre de petites dimensions pot respondre a les necessitats de moltes famílies. Com que compartiria zona amb la resta d’instituts de Maó, cada família podria optar segons el que trobi. Es mesclarien amb els fillets de tota la zona.
la coexistència d’educació infantil, primària i secundària permetria unes sinergies entre nivells molt potents: que interessant seria pels petits poder emprar els laboratoris, o fer activitats conjuntes!
davant els arguments econòmics sobre el suposat malbaratament de recursos, la realitat: fer un institut al CEIP Sa Garriga consisteix bàsicament en tirar un paret per fer un laboratori. Probablement més barat que el que costarà posar barracons al Cap de Llevant l’any que ve.
els altres instituts serien propers i és més que raonable que cert professorat pogués pivotar entre centres per fomentar l’optativitat.
el fet de tenir fillets que venen de la primària permetria que els equips d’atenció i orientació tinguessin informació de primera mà.
la LOMLOE permet l’educació per àmbits en el primer cicle de secundària: un professor imparteix diferents assignatures d’un mateix bloc. Això facilita la transició de primària a secundària i una visió més general de les matèries. Realment és lògic passar d’un o dos professors a primària a tenir-ne un per assignatura? El professorat està ben capacitat per impartir un bloc als primers nivells d’ESO. Volem professorat motivat, no ha de ser un cementiri d’elefants!
més de la meitat dels CEIP de Menorca tenen menjador, mentre que cap institut ofereix aquest servei. Tenint com tenim menjador al CEIP Sa Garriga, no seria il·lusionant que això permetés fer horaris més raonables pels adolescents, més d’acord amb la seva necessitat fisiològica i amb pausa per dinar, garantint així un bon panxó diari en lloc de les jornades interminables actuals?
No volem protegir els nostres fills com a progenitors plens de por sinó com a impulsors d’una prova pilot per una educació de valents i que vol ser innovadora a Menorca.
Diuen que el primer pas per fer les coses bé és copiar allò que funciona. Idò els instituts escola són un artefacte que està funcionant en molts d’àmbits arreu del país. Donem-li una oportunitat.
Enviat al diari Menorca dia 26 de març de 2025. Va publicar-se uns dies després. També a la revista S’Auba del mes d’abril.
]]>Entrar a l’escoleta quan no hi ha infants té un toc desconcertant: en cap de setmana no es veuen els petits que corren amunt i avall (els que ja caminen!), ni tampoc les mestres desplegant tota la seva saviesa, ni les famílies fruint amb els primers passos en la criança. Per contra, ens trobam amb un membre de la brigada pintant i un ambient relaxat per tractar diferents temes amb les dues directores dels darrers anys.
N’Eva i n’Encarna s’han alternat com a directora i secretària durant una dècada, fins que la segona es va jubilar el setembre de 2024. En una conversa amable i molt viva, constantment se’ls il·luminen els ulls tot recordant les fites aconseguides, però també posen èmfasi en tot allò que encara hi ha per fer.
Actualment Ses Canaletes té 26 infants a P2, una cinquantena entre totes les edats. Més de la meitat empren el menjador, que té adossat l’espai de becadeta. Tot junt per oferir un ensenyament basat en el respecte per l’infant, on s’intenta fer feina en grups petits per fomentar l’experimentació i el joc heurístic. Les seves vuit aules connecten a diferents espais de joc i tenen sortida individual al gran pati comú que és a tocar del del CEIP Sant Lluís, amb qui comparteixen l’aula de psicomotricitat. De setembre a juny es fa curs normal, per després donar pas a l’escoleta d’estiu. Ses Canaletes està oberta quasi sempre, però l’educació no sempre ha estat igual.
Història
Xerrar dels anys de docència de n’Encarna és resseguir la història de l’ensenyament primerenc a Sant Lluís. Titulada en magisteri, el 1979 va començar a fer feina a Ses Tortuguetes, en un edifici de l’església al carrer de Lannion. Només eren dues mestres i atenien tot d’infants d’entre dos i quatre anys en dues aules, que poc després van passar a ser tres. Era una “guarderia”, un terme que actualment els grinyola moltíssim!
La pedagogia en l’educació dels infants va anar agafant volada durant la dècada dels anys vuitanta, de la mà de Vicenç Arnaiz i projectes col·lectius a nivell de Menorca. La demanda no deixava de créixer i es va habilitar un altre edifici: els més grans van passar a la casa de Ses Canaletes, a l’espai on després es va fer l’actual geriàtric.
L’escoleta tenia més i més alumnes. Tants, que el curs 1995-96 es va optar per descongestionar P3 tot traslladant el seu ensenyament al CEIP Sant Lluís. Un alè quant a espai, però també una pena, segons n’Encarna.
Igualment, l’edifici on estaven no era idoni, perquè al cap i a la fi no era sinó una casa reconvertida. Va ser sota el mandat de Sino Carretero que finalment es va construir i inaugurar l’actual edifici. També va ser en aquells anys que les mestres van passar a ser treballadores municipals i en la dècada dels 2000 hi va haver dues fornades importants d’estabilitzacions de la plantilla per fer entrar bona part de les mestres actuals.
D’ençà que va obrir-se l’edifici i fins 2012, el centre cada vegada va tenir més i més alumnes: a les quatre aules inicials cada any se n’afegia una, fins a arribar a vuit aules plenes i llista d’espera amb un total de 120 alumnes. Des de llavors la tendència s’ha revertit i ara hi ha una cinquantena d’infants.
Evolució
L’augment en la durada dels permisos parentals ha fet que hi hagi menys infants en els primers cursos. Ara bé, uns pares i mares més majors i la davallada en la taxa de natalitat es tradueixen en menys infants al poble, per molt que a P2 el nivell d’escolarització a Sant Lluís sigui molt alt, fregant el 80%. La gratuïtat de l’ensenyament de setembre a juny també ha provocat de retruc que hi hagi més inscrits el mes de juliol.
Aquesta davallada en alumnes però la gran afluència del menjador han fet replantejar l’espai.
Obres actuals
Actualment està pendent de licitació una gran obra que reordenarà tot l’edifici: reduir el nombre d’aules de vuit a sis, augmentar l’espai de menjador i becadeta, insonoritzar algunes aules, centralitzar l’emmagatzematge, etc.
En un edifici tan ple com ara i que sempre està en funcionament, la gestió d’aquestes obres serà un gran tetris en què es faran canvis progressivament per anar alliberant espais i completar fases.
Una obra més propera és la que instal·larà aire condicionat i calefacció en tot l’edifici. Una de les reivindicacions de la comissió Tallafocs per totes les escoletes de Menorca que probablement estarà enllestida abans de l’estiu.
Futur
Les de Sant Lluís, Es Castell i Es Migjorn Gran són les úniques escoletes gestionades directament per ajuntaments. Aquest fet, així com les grans licitacions fetes en diferents pobles els darrers anys, han posat l’accent en el model de gestió d’aquests centres: mancomunar el servei en tota l’illa o ser incorporats a la Conselleria d’Educació són opcions que hi ha damunt la taula per tal de millorar les condicions laborals, igualar el reconeixement i el calendari al de les altres etapes educatives i dotar de suficients recursos i agilitat a qui hi treballa.
La Conselleria d’Educació fa una vintena d’anys que regla els ensenyaments d’aquest nivell, que han de tenir un projecte educatiu i un curriculum. Aquesta sistematització de la feina també es demostra en les formacions que les mestres fan cada any. Tot són passes en una evolució constant que va dur el segell de n’Encarna durant molts d’anys i que ara lidera n’Eva per empènyer Ses Canaletes cap a nous reptes i seguir essent referents en la primera educació dels nostres infants.
Les dues hores de conversa han passat volant. Abans de partir, i a tall de cloenda, expressen un desig: “que se’ns reconegui la feina!”. Des d’aquí, gràcies!
]]>Com comença tot?
Vaig néixer a Madrid, en una família humil. Els meus pares van fer un esforç molt gran per progressar i fins i tot van aprendre anglès pel seu compte. Eren els anys 40! Van intentar de totes totes que jo tingués una bona educació i gràcies a això van aconseguir que em formés al Liceu italià. No teníem res a veure amb Itàlia, però va ser la manera de tenir una educació mixta, amb drets i també amb deures.
Què vau estudiar després?
Ciències Polítiques a la Universidad Complutense de Madrid. Va ser molt profitós, perquè em van ensenyar a raonar. Teníem professors de matèries molt diverses, ens relacionàvem amb gent de diferents àmbits.
Com arribau al periodisme?
Un poc de rebot. En acabar la carrera em vaig posar a escriure per revistes, li vaig agafar el gust…
… i de cop entrau a El País.
Sí, va costar molt però ho vaig aconseguir: escrivia articles científics per una revista i El País va anar demanant-me col·laboracions. Entrar en aquell diari era el somni de tothom: un referent. Va anar bé, cada vegada millor, fins que el 1986 em van contractar amb l’encomanda de començar la secció Futuro amb una altra persona.
Ciència als diaris de finals dels 80, què era això?
Era una feina nova, que ningú no feia a Espanya, i era apassionant, una l’adrenalina constant. Van ser uns anys molt bons, amb contínues experiències per tot el món amb gent molt brillant. Malauradament, El País que vaig conèixer ja no existeix i cap a l’any 2015 vaig sortir-ne.
Quina relació tenies amb els científics?
És important tenir al teu costat els bons, no els simpàtics. Un 80% de les notícies les veus venir, així que tens temps de preparar-les i allà és important tenir bones fonts. T’has de fer respectar i tenir criteri, és clar, però també has de saber cuidar qui et dona la informació.
Ciència i geopolítica van molt de la mà?
Sí. És un tema de diners, també: quan anuncien que volen fer alguna nova missió espacial, convé mirar la inversió per saber si és de ver o no. Res no ens impedeix anar a Mart, per exemple, però seria caríssim. Ara tenim Elon Musk en aquest negoci, però no sé prou bé cap on vol anar.
Va ser molt sorprenent seguir la història dels científics soviètics: van ser capaços de fer grans avenços, però quan va caure la Unió Soviètica els mateixos científics eren els qui t’obrien les portes de les centrals per fer-hi visites turístiques, va ser un gran daltabaix. Per això crec que l’Estació Espacial Internacional va ser un gran invent per a que els russos hi tinguessin un espai.
Canvi climàtic.
Un director d’El País, Jesús Ceberio, ens va dir: seguiu aquest tema, que és important. I vam anar cada dos anys a les cimeres internacionals del clima. Berlín 1995, Kyoto 1997… Al principi van coincidir polítics amb molta sensibilitat i formació en el tema, així que el protocol de Kyoto va ser un gran primer pas per començar a frenar la tendència. Malauradament, no hi ha hagut prou ambició per aconseguir acords més restrictius. És un tema que em preocupa moltíssim, perquè amb la tendència actual anam directes al desastre a finals de segle.
Com ha evolucionat la ciència a Espanya des dels anys de la transició?
Va millorar molt amb la llei que va fer Maravall els anys 80, en importar la manera de fer anglosaxona: cal confiar en la gent, donar-los recursos i suport per avançat perquè puguin treballar tranquil·lament. Desgraciadament, amb el temps el model no es va evolucionar i els científics fan feina d’una forma bastant precària.
Què has de tenir per ser un bon periodista?
Olfacte, curiositat, ullal; també has d’ésser un poc retorçut i contrastar-ho tot. No has de ser innocent ni creure-t’ho tot a la primera. Si vas fort amb un tema, ho has de fer amb moltes proves. Diuen que tota notícia s’ha de contrastar dues vegades. Però si te la dicta el teu superior, tres: perquè no en té ni idea. I si és ta mare qui te l’ha dita, quatre: perquè segur que exagera. Fora bromes, el periodisme m’ha permès arribar a llocs inimaginables. Fa poc ho comptava i crec que he visitat més de 70 països.
Què en pensau del periodisme per internet?
He emprat internet des de fa moltíssim de temps: resulta que jo vaig tenir el primer compte de correu electrònic del grup Prisa (l’empresa editora d’El País). Eren principis dels anys 90 i tot començava. He vist l’evolució i el problema que hi trobo actualment és el criteri: com puc refiar-me d’una notícia si no sé qui l’ha escrita? No em surt a compte haver de comprovar tot el que diuen i és per això que segueixo llegint els diaris de referència, perquè són més fiables. La bona premsa és cara, perquè requereix molt d’esforç: cercar, contrastar, escriure… que no és fàcil ni ràpid. A més, la premsa com The New York Times és la que la gent amb poder llegeix, per tant convé llegir-la per saber per on van els tirs.
Com arribeu a Menorca?
L’any 2008 vaig fer un curs de vela a Fornells… i vaig sentir que havia trobat un trosset de paradís. Després d’un temps cercant, finalment vaig trobar una caseta a Cala Torret, que intento visitar tant com puc. Els menorquins me van adoptar ben ràpidament i m’encanta tenir el mar a la vora.
Hi ha molt de contrast amb Madrid?
Sí, a Madrid sembla que s’acabi el món amb qualsevol decisió, mentre que aquí les coses estan més mesurades. M’agrada com feu les coses a poc a poc, sense crear conflictes innecessaris.
Què necessita la ciència a Menorca?
S’ha de fer una piràmide: s’ha de fomentar que la gent amb talent pugui anar a aprendre en els llocs importants, per després poder tornar aquí i aplicar el que s’ha après.
Un racó de Sant Lluís
Per suposat, Cala Torret. També m’agraden molt Biniancolla i Alcaufar.
Un llibre
M’agrada molt Haruki Murakami. De ciència, recomano “Els tres primers minuts de l’univers”, de Steven Weinberg. També xalo molt llegint els llibres biogràfics de Richard Feynman: “Què t’importa el que pensin els altres?” i “Està vostè de broma, senyor Feynman?”.
]]>Vau néixer a Es Migjorn…
Sí, però vaig viure a Maó bastants anys: la meva germana estava malalta i els meus pares me van enviar a casa dels meus avis.
Com era la vostra família?
Mon pare era carreter i després va tenir una botiga amb ma mare. Havia participat al desembarcament republicà a Mallorca de 1936 amb el capità Bayo i ho recordava amb molt de dolor: amics seus hi van morir i li va quedar gravada la imatge dels morts que quedaven dies i dies a l’arena de la platja.
I els avis?
Un era pagès i l’altre sabater. El meu avi matern va estar a una presó nacional de València uns anys, però mai ens en va xerrar. Vaig saber que també havia estat un dels fundadors del PSOE a Es Migjorn. Ell era molt anticlerical i l’àvia molt catòlica… encara recordo que escoltava la Radio Pireneica d’amagades, al seu pis del carrer de la Infanta.
Quins records teniu d’aquells anys?
Recordo que els estius a Es Migjorn hi venia un duc madrileny a descansar a la seva heretat. Quan passava pel carrer, la gent es llevava el capell per saludar-lo. Fins i tot qualque vegada la missa no començava fins que ell no arribava! Sempre he pensat que “Los santos inocentes”, la meva pel·lícula preferida, reflecteix molt bé el que també passava aquí.
I on vau estudiar?
A partir dels sis anys, a Maó: primer a La Salle i a l’antiga escola de darrera Es Freginal que havia fundat Mateu Fontirroig; després, el batxillerat, a l’edifici on ara hi ha el Museu de Menorca.
Hi havia gaire gent que estudiés batxiller en aquella època?
Que va! En tota Menorca érem menys de 30 estudiants de batxillerat superior al meu curs. Trobo que la meva promoció va ser la primera mixta.
I després, anau a Barcelona
Sí, no hi havia estat mai! Amb 17 anys vaig començar a estudiar peritatge mecànic. Recordo la fundació de la Casa de Menorca, on ens trobàvem amb altres companys… l’ambient era més festiu que estudiantil.
On vau fer el servei militar?
Vaig fer-lo a trossos durant els estius. T’assignaven una especialitat corresponent als teus estudis i per això a jo me va tocar anar a les milícies d’artilleria a Toro, Zamora.
Com el vau viure?
Allò era una pèrdua de temps: fèiem moltes marxes i dormíem en tendes, enmig del no res. Havíem de fer pràctiques de tir i un accident en un tir d’un canó va provocar dos morts… Malgrati tot, amb els pocs doblers que tenia vaig aprofitar per conèixer llocs d’Espanya: Salamanca, Valladolid, Gijón…
Quan vau acabar els estudis tornau a Menorca
Un amic m’animava a anar junts a fer feina a Canadà, però allò no va poder ser i vaig estar content de tornar a l’illa. Ràpidament vaig començar a fer feina a Ipar, una empresa que feia components per ràdio i televisió, que deien que era la més important de tot el país. Vaig haver d’aprendre química inorgànica ràpid i corrents, però va valer la pena: vam millorar la combinació de substàncies per un procés i allò va molt rendible per l’empresa.
Hi vau fer gaire temps?
Passats cinc anys vaig deixar l’empresa: volia intentar fer feina pel meu compte i vaig fer coses per Symco. Però de cop em va arribar una oferta d’El Caserío i no vaig poder negar-m’hi.
Quin càrrec us van donar?
Vaig ser l’encarregat del control de qualitat i el cap de laboratori. En els dotze anys que hi vaig estar vaig veure com l’empresa creixia molt: la producció es va multiplicar per cinc, amb bons sous i un ambient proper i humà.
Quina és la clau per fer feina?
Es tracta d’observar un poc les coses i tenir gent que t’acompanyi.
I què més feia aquells anys?
A l’època d’Ipar vaig començar a compaginar la feina amb la docència a la Maestria. Hi vaig impartir tecnologia mecànica a partir de 1967.
Se li il·luminen els ulls quan xerra de l’època de professor!
M’encantava. Vaig ser-ho durant 40 anys.
Així que finalment un dia decidiu fer només de docent
Sí, vaig anunciar a El Caserío que m’aniria en dos anys, per donar-los temps de trobar substitut. Aleshores vaig centrar-me en la feina a l’institut: amb el temps vaig ser-ne cap d’estudis i director.
Quin record teniu de l’època de director?
Va ser quan vam canviar d’edifici: havia crescut tant el número d’alumnes que va quedar petit i ens vam traslladar a l’actual institut Pasqual Calbó. Les famílies i el president Tirso Pons -que n’era antic alumne- es van bolcar en el projecte i els ho agraeixo molt.
Com definiríeu la feina de professor?
S’ha de donar exemple als alumnes i ser complidor. Recordo la satisfacció que sentia després de fer una classe, especialment amb els alumnes de formació professional.
Què més us ha marcat?
Vaig fer amistat amb en Josep Seguí, un dels capellans revolucionaris de Menorca en la dècada dels 70, gent molt compromesa. Venia una vegada a l’any a dinar a ca nostra i allò era un gran esdeveniment. Ell va ser qui va negar-se a regalar unes cadires de l’església d’Es Castell a la dona de Franco!
I quan comença la seva relació amb Sant Lluís?
Fa 50 anys am comprar amb la meva germana un terreny a Biniparrell, per passar-hi l’estiu. Més endavant vaig fer-m’hi una casa i ara fa 24 anys que hi visc amb la meva família.
Què us agrada de Sant Lluís?
És un poble net i m’hi trobo bé. M’agrada anar a la Sala Albert Camus.
Un record
Mirar les estrelles amb els meus fills quan eren petits.
Un lloc de Sant Lluís
Binissafúller, per sortir amb el meu llaüt a donar la volta a l’illa. I per nedar, a les roques de la punta.
]]>Me va venir aquesta imatge al cap aquest diumenge a la Sala Albert Camus de Sant Lluís, on es va projectar el clàssic “The Sound of Music” (“Sonrisas y lágrimas”). Diumenge capvespre, tres hores de cinema compartides entre gent major que la veia per enèsima vegada, qualque inclasificable… i un ranxo de fillets.
Els pares entràvem amb escepticisme, “a vam quanta estona aguantaran…”, però la trama va enganxar els petits, de qui vèiem la boca i els ulls ben oberts en la foscor, carxofats en uns seients que els quedaven grossos i dels que s’aixecaven de tant en tant per demanar que per què na Maria se n’anava, que què feien aquells senyors i que on deixaven el cotxe aparcat abans de córrer per les muntanyes. Les tres hores se’ls van fer curtes! Tant va agradar l’experiència que ara a casa demanen que què va passar després, que si hi ha una pel·lícula explicant el que passa després als protagonistes…
Moltes gràcies per projectar pel·lícules així en horari infantil, amb preus simbòlics i amb regularitat. No sé si cap dels fillets va sentir la mateixa febrada que Bergman, però el que és ben segur és que per molts va ser el principi d’una vida plena de pel·lícules memorables compartides amb qui més estimen.
Enviat al diari Menorca dia 31 de gener de 2023. Va publicar-se uns dies després.
]]>I jo me demano: on hem caigut en moral i ètica per poder qualificar tal actuació així? Només tenim humanitat amb qui és del nostre color? Només sabem veure violacions de drets humans quan són governs que no necessitam? No em representa. M’avergonyeix. Això requereix investigació i canvis, no impunitat.
Enviat al diari Menorca dia 25 de juny de 2022. Va publicar-se uns dies després.
]]>El mes de juliol Espanya tenia la meitat dels rastrejadors que es recomanen. Ara que ja es tenen, sembla que és tard: de les dades de contagis publicades per organismes oficials a Espanya, en un percentatge enorme no es sap en quin moment es va produir el contagi. Més del 70% dels casos i brots no són atribuïts a l’àmbit social. Seguint el símil dels exàmens, les autoritats van suspendre abans de l’estiu i durant aquest temps no han fet els deures.
Les autoritats tenien l’obligació de posar més rastrejadors i sanitaris. En lloc de fer-ho, sembla que tornem a la dinàmica de la responsabilitat individual i els eslògans buits en forma de hashtag. No hem d’obviar la responsabilitat individual, essencial, però de cap manera l’única en la gestió de la pandèmia. Allà on podríem tenir una societat informada, preparada i empoderada, sembla que es vulgui una dinàmica de gent apagada, poruga i submisa. I ara, toc de queda. Quins motius de pes ens donen per una mesura tan contundent? A altres països ha generat excessos policials i inversió excessiva de recursos policials i jurídics.
Els ERTO han estat un bon recurs per aquests mesos, però Espanya segueix apareixent com un dels països que està emprant menys despesa pública per afrontar la crisi. Hem passat de la imatge de l’helicòpter tirant doblers, a assumir que cadascú haurà d’empènyer com pugui. Volem un hivern amb els nostres fills una altra vegada pendents de Google classroom i els nostres avis tancats a les habitacions de les residències?
Volem gestió, no tancaments; volem solucions, no manuals d’autoajuda.
Qualsevol estudiant seria més aplicat en passar un examen que els nostres governs. Estan negociant nota per seguir al poder o volen passar aquesta pandèmia amb excel·lència i humanitat?
Enviat al diari Menorca dia 3 de novembre de 2020. Va Va publicar-se uns dies després.
]]>