Deia Ingmar Bergman que la primera vegada que va anar a veure una pel·lícula de petit va sentir que li entrava una febre pel cinema: les ombres, el llum i els actors a la pantalla grossa enmig de la foscor van ser l’origen d’una passió per aquest art que que mai més no el va abandonar.

Me va venir aquesta imatge al cap aquest diumenge a la Sala Albert Camus de Sant Lluís, on es va projectar el clàssic “The Sound of Music” (“Sonrisas y lágrimas”). Diumenge capvespre, tres hores de cinema compartides entre gent major que la veia per enèsima vegada, qualque inclasificable… i un ranxo de fillets.

Els pares entràvem amb escepticisme, “a vam quanta estona aguantaran…”, però la trama va enganxar els petits, de qui vèiem la boca i els ulls ben oberts en la foscor, carxofats en uns seients que els quedaven grossos i dels que s’aixecaven de tant en tant per demanar que per què na Maria se n’anava, que què feien aquells senyors i que on deixaven el cotxe aparcat abans de córrer per les muntanyes. Les tres hores se’ls van fer curtes! Tant va agradar l’experiència que ara a casa demanen que què va passar després, que si hi ha una pel·lícula explicant el que passa després als protagonistes…

Moltes gràcies per projectar pel·lícules així en horari infantil, amb preus simbòlics i amb regularitat. No sé si cap dels fillets va sentir la mateixa febrada que Bergman, però el que és ben segur és que per molts va ser el principi d’una vida plena de pel·lícules memorables compartides amb qui més estimen.

Enviat al diari Menorca dia 31 de gener de 2023. Va publicar-se uns dies després.