Alicia Rivera (Madrid, 1955) em rep al seu apartament de la costa lluïssera. L’acompanya el seu inseparable ca, que no és casual que es digui Luna: a Alicia li fascina l’espai i és que va ser periodista científica durant 30 anys al diari El País. Encara adaptant-se a estar jubilada, manté un interès genuí per tot allò que té a veure amb la física, la carrera espacial, el canvi climàtic, les relacions internacionals i el periodisme, que és la professió en què va poder combinar tots aquests móns. De tot això en xerram un fosquet mentre les estrelles comencen a brillar al cel clar de finals d’estiu. “Ho has d’apuntar tot”, em recomana, tot començant una conversa en què per una vegada ella és l’entrevistada.

Com comença tot?

Vaig néixer a Madrid, en una família humil. Els meus pares van fer un esforç molt gran per progressar i fins i tot van aprendre anglès pel seu compte. Eren els anys 40! Van intentar de totes totes que jo tingués una bona educació i gràcies a això van aconseguir que em formés al Liceu italià. No teníem res a veure amb Itàlia, però va ser la manera de tenir una educació mixta, amb drets i també amb deures.

Què vau estudiar després?

Ciències Polítiques a la Universidad Complutense de Madrid. Va ser molt profitós, perquè em van ensenyar a raonar. Teníem professors de matèries molt diverses, ens relacionàvem amb gent de diferents àmbits.

Com arribau al periodisme?

Un poc de rebot. En acabar la carrera em vaig posar a escriure per revistes, li vaig agafar el gust…

… i de cop entrau a El País.

Sí, va costar molt però ho vaig aconseguir: escrivia articles científics per una revista i El País va anar demanant-me col·laboracions. Entrar en aquell diari era el somni de tothom: un referent. Va anar bé, cada vegada millor, fins que el 1986 em van contractar amb l’encomanda de començar la secció Futuro amb una altra persona.

Ciència als diaris de finals dels 80, què era això?

Era una feina nova, que ningú no feia a Espanya, i era apassionant, una l’adrenalina constant. Van ser uns anys molt bons, amb contínues experiències per tot el món amb gent molt brillant. Malauradament, El País que vaig conèixer ja no existeix i cap a l’any 2015 vaig sortir-ne.

Quina relació tenies amb els científics?

És important tenir al teu costat els bons, no els simpàtics. Un 80% de les notícies les veus venir, així que tens temps de preparar-les i allà és important tenir bones fonts. T’has de fer respectar i tenir criteri, és clar, però també has de saber cuidar qui et dona la informació.

Ciència i geopolítica van molt de la mà?

Sí. És un tema de diners, també: quan anuncien que volen fer alguna nova missió espacial, convé mirar la inversió per saber si és de ver o no. Res no ens impedeix anar a Mart, per exemple, però seria caríssim. Ara tenim Elon Musk en aquest negoci, però no sé prou bé cap on vol anar.

Va ser molt sorprenent seguir la història dels científics soviètics: van ser capaços de fer grans avenços, però quan va caure la Unió Soviètica els mateixos científics eren els qui t’obrien les portes de les centrals per fer-hi visites turístiques, va ser un gran daltabaix. Per això crec que l’Estació Espacial Internacional va ser un gran invent per a que els russos hi tinguessin un espai.

Canvi climàtic.

Un director d’El País, Jesús Ceberio, ens va dir: seguiu aquest tema, que és important. I vam anar cada dos anys a les cimeres internacionals del clima. Berlín 1995, Kyoto 1997… Al principi van coincidir polítics amb molta sensibilitat i formació en el tema, així que el protocol de Kyoto va ser un gran primer pas per començar a frenar la tendència. Malauradament, no hi ha hagut prou ambició per aconseguir acords més restrictius. És un tema que em preocupa moltíssim, perquè amb la tendència actual anam directes al desastre a finals de segle.

Com ha evolucionat la ciència a Espanya des dels anys de la transició?

Va millorar molt amb la llei que va fer Maravall els anys 80, en importar la manera de fer anglosaxona: cal confiar en la gent, donar-los recursos i suport per avançat perquè puguin treballar tranquil·lament. Desgraciadament, amb el temps el model no es va evolucionar i els científics fan feina d’una forma bastant precària.

Què has de tenir per ser un bon periodista?

Olfacte, curiositat, ullal; també has d’ésser un poc retorçut i contrastar-ho tot. No has de ser innocent ni creure-t’ho tot a la primera. Si vas fort amb un tema, ho has de fer amb moltes proves. Diuen que tota notícia s’ha de contrastar dues vegades. Però si te la dicta el teu superior, tres: perquè no en té ni idea. I si és ta mare qui te l’ha dita, quatre: perquè segur que exagera. Fora bromes, el periodisme m’ha permès arribar a llocs inimaginables. Fa poc ho comptava i crec que he visitat més de 70 països.

Què en pensau del periodisme per internet?

He emprat internet des de fa moltíssim de temps: resulta que jo vaig tenir el primer compte de correu electrònic del grup Prisa (l’empresa editora d’El País). Eren principis dels anys 90 i tot començava. He vist l’evolució i el problema que hi trobo actualment és el criteri: com puc refiar-me d’una notícia si no sé qui l’ha escrita? No em surt a compte haver de comprovar tot el que diuen i és per això que segueixo llegint els diaris de referència, perquè són més fiables. La bona premsa és cara, perquè requereix molt d’esforç: cercar, contrastar, escriure… que no és fàcil ni ràpid. A més, la premsa com The New York Times és la que la gent amb poder llegeix, per tant convé llegir-la per saber per on van els tirs.

Com arribeu a Menorca?

L’any 2008 vaig fer un curs de vela a Fornells… i vaig sentir que havia trobat un trosset de paradís. Després d’un temps cercant, finalment vaig trobar una caseta a Cala Torret, que intento visitar tant com puc. Els menorquins me van adoptar ben ràpidament i m’encanta tenir el mar a la vora.

Hi ha molt de contrast amb Madrid?

Sí, a Madrid sembla que s’acabi el món amb qualsevol decisió, mentre que aquí les coses estan més mesurades. M’agrada com feu les coses a poc a poc, sense crear conflictes innecessaris.

Què necessita la ciència a Menorca?

S’ha de fer una piràmide: s’ha de fomentar que la gent amb talent pugui anar a aprendre en els llocs importants, per després poder tornar aquí i aplicar el que s’ha après.

Un racó de Sant Lluís

Per suposat, Cala Torret. També m’agraden molt Biniancolla i Alcaufar.

Un llibre

M’agrada molt Haruki Murakami. De ciència, recomano “Els tres primers minuts de l’univers”, de Steven Weinberg. També xalo molt llegint els llibres biogràfics de Richard Feynman: “Què t’importa el que pensin els altres?” i “Està vostè de broma, senyor Feynman?”.