Isabel Coll Ardao (Pont-à- Mousson, França, 1955) em rep a ca seva, en el despatx on ha donat classes d’alemany, anglès, castellà i sobretot francès a diferents generacions de menorquins. Envoltada d’una rica i heterogènia biblioteca, repassam la seva vida i la dels qui la van precedir, que es van trenant entre França i Menorca durant pràcticament un segle. Està casada amb en José i és mare d’en Dani. Filla de Vicente Coll (Prény, França, 1927) i Margarita Ardao (Alaior, 1926), va ser pregonera de les festes de Sant Lluís el 2011 amb Pere Tudurí.

Isabel o Isabelle?

Mig i mig: vaig néixer a França, en un poble proper al que havia nascut mon pare… Ara bé, sa mare era una menorquina de Maó, na Josefina, que per algun motiu va emigrar allà. Ma mare era menorquina.

I com arriba la vostra mare allà?

Mon pare sempre va ser molt familiar, així que el 1952 va venir a cercar els orígens de la seva mare. Imaginau, sense xerrar gens del català d’aquí, el menorquí, ni tenir cap contacte a l’illa. Va estar-s’hi unes setmanes i va conèixer ma mare. Dos mesos després va tornar per demanar-li que es casés amb ell i anessin a viure junts a França.

Què va empènyer la vostra mare a emigrar a França?

Sortir, començar de nou. Per l’època, ella era major per casar-se. Imagina, i només tenia 27 anys. Resulta que d’ençà que era ben petita havia hagut de cuidar els seus nebots, perquè la seva germana major, na Leocàdia, havia enviudat a 24 anys. Durant la Guerra Civil el seu homo, republicà, va ser afusellat a La Mola. A més, a la família els van llevar la propietat d’”El Tropezón”, el que actualment és La Rueda. Per tant, na Leocàdia es va trobar ben jove amb dos fillets petits a cuidar i havent de fer feina fora de casa per poder tirar endavant la família. Allà ma mare va ser un estaló molt important, però a canvi de renunciar a tenir una infantesa més “normal”. Per tant, partir a França era una mena d’escapada.

Com va ser la infància del pare?

Ell tampoc no ho va tenir gaire fàcil, perquè era el major de molts de germans i va haver de fer-ne de tutor. Com que era de Lorena, la zona que sempre s’han disputat França i Alemanya, va viure la Segona Guerra Mundial ben d’aprop. Sobreviure era complicat i fins i tot el van donar per mort unes setmanes, el temps que va tardar en tornar a casa a peu després d’haver-se allunyat molts quilòmetres en un tren que va engegar quan ell hi cercava cosa per menjar.

Així que som a l’any 1953 i en Vicente i na Margarita comencen a viure a França.

Sí. Ell feia feina en una fàbrica tot el dia i el vespre d’escura-xemeneies. Port-à-Mousson és en una zona molt freda i tothom havia de revisar les xemeneies periòdicament, així que la feina no s’acabava mai. En Vicente també era bomber voluntari. Mentrestant, ma mare va aprendre francès amb la dona del cap de la fàbrica. Llavors, començà a fer feina d’ajudant a casa d’una família, on va servir 33 anys. Encara mantenc contacte amb els seus descendents. Ma mare era molt bona cuinera i ajudava tant com podia tots els espanyols que venien a viure a la zona, molts d’ells amb molta misèria i només quatre coses a la maleta. De totes maneres, ella sempre me va xerrar en francès, el català el vaig aprendre els estius de Sant Lluís.

Però el 1982 els pares tornen a Menorca.

Sí. Jo vivia aquí i el meu fill Dani havia de néixer, així que van voler fer d’avis.

Tornam enrere idò. Com arribau vós a Menorca?

Jo no vaig deixar de venir-hi mai. Si la família havia pogut estalviar prou, veníem cada any a passar l’estiu a Sant Lluís. Ma mare se’n cuidava de sa mare, que vivia amb la tia Leocàdia. D’alguna manera, ella feia el relleu en aquells mesos. El viatge era dur, de diferents dies: creuàvem tota França en tren i llavors veníem en barco des de Barcelona.

Era molt diferent França de Sant Lluís?

Era com viatjar en el temps. Aquí la gent es sorprenia molt de la roba que jo tenia, fins i tot les amigues del poble me demanaven si els podia deixar una estona el bikini o qualque peça un poc estilosa que dugués de França. Quines passejades que fèiem Cós amunt, Cós avall, amb na Joana, María Ángeles, Pili, Marta…

Però vós comptàveu venir a Menorca finalment?

Jo me sentia molt francesa i allà hi estava molt bé. A la univeristat de Nancy vaig estudiar alemany, anglès i castellà. Tenia un bon grup d’amigues… però un bon dia vaig conèixer en José a la discoteca Eva’s de l’Hotel Pueblo de Punta Prima. En acabar l’estiu jo me’n vaig tornar a França, però vam seguir la relació a distància: cada diumenge ens telefonàvem.

Fins que us caseu.

Després de dos anys en què només ens vèiem a l’estiu, vam decidir casar-nos i quedar a viure a Menorca, on en José feia de guixaire.

Sumam una altra variable: Jaén

En José ve de Villardompardo, un poblet. Anar-hi era com entrar en un llibre d’història. Per exemple, a finals dels anys 70 els xocava moltíssim que jo conduís un cotxe o que fumés.

Com va ser començar a viure a Sant Lluís?

Complicat. Com que soc molt orgullosa no vaig demanar mai doblers a la família, així que vaig fer un poc de tot per tirar endavant: dependenta d’una òptica, professora particular… L’hivern me va costar molt, perquè enyorava els amics, tenir més coses a fer. A més, jo fins llavors mai no havia cuinat. Sort en tenia d’una veïna, na Maria, al Cós, 5, que me n’ensenyava. Recordo que llavors dúiem el perol a un dels forns de pa del poble, perquè ens l’escalfessin.

I llavors, vos posau a donar classes.

Sí, tota la vida vaig donar classes d’idiomes i de repàs. M’encantava… perquè m’encanta la connexió amb els al·lots.

Com ha estat l’experiència de ser mare?

Sempre dic que en Dani l’he fet per volar, no per tenir-lo al costat meu. Ha estudiat molt, és un cul inquiet com sa mare (i l’avi!).

Com dueu la dualitat francesa - menorquina?

Encara que dugui més de 50 anys vivint a Sant Lluís, me sento orgullosa de ser francesa i encara més de sentir-me plenament integrada a l’illa. Vull pensar que se me veu com una lluïssera més i no com una estrangera després de tants anys convivint. Sempre m’he interessat molt per la història de Menorca, pel folklore, saber-ho tot de les tradicions… I m’encanta la tranquil·litat del poble. Quant a França, encara mantenc contacte amb la gent d’allà, amb les companyes amb qui vaig estudiar, etc. i hi vaig amb freqüència.

Què n’opinau, de la gran arribada de francesos a Menorca?

Menorca és una illa històricament lligada a França i podem considerar-la com l’illa “més francesa” de les Balears. És per això que no me sorprèn aquest desembarcament francòfon actual. En la meva opinió es tracta de gent que són més que turistes, són nous residents; tal vegada estan cobrint el buit provocat per la marxa de bona part de la comunitat britànica després de l’aprovació del Brexit.

Vau ser una pionera: una francesa venint a viure a Menorca. Què recomanau als nous que van arribant?

M’alegra que més gent, amb el meu mateix origen, coneixi aquesta illa meravellosa i crec que repercuteix en el benefici de tots. Això sí, a tots els francesos que estan descobrint Menorca els vull recomanar que l’illa és molt més que sol i platja: s’han d’esforçar en conèixer els seus costums, la seva cultura, els seus habitants. Tenen molta cosa bona a extreure.

Què en trobau, de les associacions de francesos?

És un moviment habitual allà on sorgeix una colònia estrangera de tamany considerable. Ja ho hem viscut amb les agrupacions britàniques, o amb les alemanyes a Mallorca. Quan intentes començar una nova vida en un lloc diferent, en una llengua nova, és normal cercar l’estaló en altres persones en una situació similar. Jo no formo part de cap agrupació, però sí que m’agradaria convidar els nous franco-menorquins a sortir de la seva zona de confort i a que facin un petit esforç per integrar-se en la societat nativa menorquina. Aquesta illa i la seva gent els ho retornaran amb escreix.

A què vos dedicau ara?

Ara que m’he jubilat faig ball de línia, pilates, surto a caminar amb les amigues. Llegeixo molt en diferents idiomes i m’agrada molt organitzar viatges. Ah, també segueixo amb molt d’interès els plens municipals.

I això de ser mestre de cerimònies?

Sí. Un alumne me’n va xerrar fa uns anys i m’hi vaig posar. M’encanta, he casat gent de molts països, és una experiència preciosa. A més, m’ha permès veure llocs impressionants en zones d’allò més remotes de Menorca.

M’han dit que li agrada Isabel Pantoja

I tant. Però l’any passat va cancel·lar el concert pel qual tenia entrades i li he fet la ratlla. També m’agrada Medina Azahara. Dels francesos, Adamo, Joe Dassin, Sheila i, per suposat, Charles Aznavour.

Un lloc de Sant Lluís

M’encanta Biniancolla. Per passejar, Pou Nou, que me recorda el meu poble d’origen a França: m’ajuda a estar en contacte amb la natura i reposar forces.

Què vos preocupa del poble?

Intentaria que el poble estés més net. I habitatge. És el gran problema, pels joves no hi ha lloguers.